Els anys 20 als Estats Units han estat nomenats com la dècada d'or de les dones al blues. Quines van ser aquestes veus femenines afroamericanes que van travessar tot convencionalisme per arribar fins a les nostres orelles?

Abans de Janis Joplin, Amy Winehouse i Norah Jones van existir Billie Holiday, Etta James, Nina Simone i Aretha Franklin. I abans de totes elles, a principis de 1900, van existir Mamie Smith, Gertrude Ma Rayney, Bessie Smith, Alberta Hunter, Anada Cox, Victòria Spivey, Memphis Minnie, Trixie Smith, Lucille Hegamin i moltes més. Conegudes i desconegudes. Registrades en fonograma o oblidades al cant del vent dels camps, les esglésies o els escenaris nocturns de les ciutats i pobles d'Amèrica del Nord.

Aquestes dones afroamericanes li van entregar la vida al blues. I ho van fer en contra de tot pronòstic en un territori que entre els anys 20 i els 50 va ser radicalment racista, masclista i desigual. Tot i això, elles no van deixar de cantar. El seu esperit reivindicava la llibertat a través de la veu. 

El blues va ser el vehicle per sortir, connectar, girar i cantar. El seu esperit li va haver de fer front a una realitat que no estava dissenyada a la mida de les seves necessitats en una època on les úniques opcions per a les dones, i molt més per a les dones afroamericanes, era casar-se o treballar com a criades. Tot i això, elles van trobar en la música una opció i un espai de llibertat.

El pas inicial per arribar-hi va ser el vodevil que a finals del segle XIX i principis del XX era una mena de teatre de varietats on entre molts artistes hi havia cantants i ballarines. Moltes d'aquestes cantants hi van començar. Debutant al T.O.B.A (Theater Owner's Booking Agency) que tenia dos circuits: un d'artistes afroamericans per a afroamericans, i un "circuit blanc" on bàsicament els blancs es pintaven de negre i a través dels diferents actes parodiaven els afroamericans. 

En aquests circuits moltes d'aquestes cantants van començar a tenir cada cop més visibilitat i finalment no només es van donar a conèixer sinó que van acabar eternitzant la seva veu als primers discos de Blues de la història.

Era un context polític i soci cultural confús, desigual i hostil. Tot i això, cadascuna d'aquestes dones va aconseguir fer el que més li agradava, i en els naixents estudis i segells discogràfics de l'època registrar les seves veus que avui dia constitueixen un patrimoni inavaluable en la història de la música. Perquè sí, les seves veus són testimonis vitals en el camí de les dones a la música. I més exactament de les dones afroamericanes al segle XX. Són contundents documents històrics sonors que ens connecten amb una llum de reivindicació, un record astral, un lament, un esplai ple de força i coratge. Un cant de llibertat femenina.