El jazz és una música amb arrels africanes, però amb elements occidentals. És una manera de fer música, d’imaginar la música, d’interpretar-la... És improvisació, és una barreja d’estils (swing, blues), i això es reflecteix en els instruments que utilitza, els quals es divideixen fonamentalment en dues classes: els que marquen el ritme (contrabaix, bateria, guitarra...) i els que interpreten una línia melòdica (saxòfons, trompetes, clarinets, trombons...).

​

Nova Orleans

Cap a finals del segle XIX, a Nova Orleans (Louisiana, EUA), es van començar a formar unes formacions musicals que acompanyaven –i acompanyen encara avui dia– els moments rituals de la vida de les comunitats negres: cerimònies religioses, enterraments i festes populars com ara el Mardi Gras (el carnestoltes de Nova Orleans).

​

Aquestes formacions solen ser les brass bands (bandes de metall) i estan formades per instruments de vent de metall (trompetes o cornetes, clarinets, saxòfons, trombons i sousàfons, que són una mena de tubes) i per instruments de percussió (bombo amb plat i caixa i whasboard, que és una post per rentar roba transformada en instrument musical).

 

Els músics d’aquests grups fan melodies, improvisacions, canten fent cors, però, el que és més important: hi donen sempre un aire molt festiu. És una música amb molt de swing, d’arrel popular, i a partir de la qual va néixer el jazz.

​

Chicago

A Chicago (Illinois, EUA), cap als anys vint del segle passat, el jazz evoluciona vers una música més ballable, la qual aconseguirà la seva major plenitud una dècada més tard. A més a més, de mica en mica, el saxòfon substitueix el clarinet, el contrabaix substitueix la tuba o el sousàfon, i neix un nou instrument, combinació dels diversos instruments de percussió que fan servir les brass bands: la bateria.

​

​

La big band és la gran orquestra en el llenguatge de la música jazz. Al contrari de la brass band, que és de caràcter ambulant, la big band és fixa. Durant els anys vint del segle passat solia tenir una dotzena de músics: la secció melòdica constava de dues trompetes, un trombó, tres saxòfons i un clarinet, i la secció rítmica constava de piano, guitarra, banjo, tuba o contrabaix i bateria. Al llarg del temps, el nombre de músics de la formació inicial de la big band va anar augmentant i, actualment, la fórmula estàndard és de quatre o cinc trompetes, quatre o cinc trombons, cinc saxòfons, un clarinet i la secció rítmica. La característica principal d’aquesta agrupació és la llibertat amb què es tracta un tema melòdic. La improvisació d’aquest tema melòdic va passant d’un instrument a l’altre i la durada de cada improvisació té unes mesures estrictes, equivalents a les del tema.